Tinc un Somni

No ens deixem enredar amb les foteses del PSC. Han tingut més de trenta anys per explicar quin és el seu model federal. No ho han fet mai. Perquè el seu model es reduiex a l'estat de les autonomies actual i res més. En un estat federal cada estat té plenes competències lingüístiques, educació. sanitat, infrastructures, legislatives, fiscals i judicials. En un estat federal cada estat té plena sobirania per a legislar i convocar referendums sense el tutelatge del TC. En un estat federal cada estat manté una relació bilateral amb el govern federal. Això és així a l'estat federal més antic d'europa, altrament dit Suïssa, que enguany ocupa el primer lloc en competitiviat del mon.

El Sr.Montilla ens adverteix de la fractura social que suposaria l'invent de la independència. Altra cop ens amenacen amb el llop de la caputxeta. El fet que una societat com la nostra hagi accepat sense cap problema que una persona nascuda a Cordova pugui ser el nostre president indica el grau de maduresa de la nostra societat civil.

El Sr. Montilla ens adverteix de la inviabilitat d'Espanya sense Catalunya. Inviabilitat ? I és clar que si. L'Espanya tal i com la coneixem desapareixeria. El cafè per a tothom, la barra lliure, les autovies sense peatges. Jo no vull formar part d'un estat que malbarata els nostres impostos en construir reproduccions de la porta de Brandenburg i ens escatima inversions en infrastructures cabdals per al nostre progrés.

Fons del pla E emprats per a construir una còpia de la porta de Brandenburg

Deixem-ho clar. La via constitucional i estatutaria està morta. Han fet falta trenta anys per a adonar-nos. Ara cal llevar-se i recòrrer amb llibertat el camí cap a la idenpendència.

Que vareu sentir el 10 de Juliol? Tristesa? No vaig pas veure ningú plorant al meu voltant per l'estatutet retallat. Ans el contrari. Tothom, grans i no tan grans, estava content de manifestar el seu sentiment nacional. Orgullós de formar part d'un col.lectiu pacífic i cívic capaç de grans proeses. 

No hem de deixar que aquesta flama s'extingeixi. Si el 28 de novembre tots els que varem viure aquella experiència única anem a votar sense por, amb el cor, amb plena llibertat. Si aquell dia votem per una opció sobiranista podriem canviar el destí del nostre país.

No és impossible. Només depèn de nosaltres.

Democracia made in PSC

La il.lustre membre del PSC Maria Geli afirma que un referendum d'autodeterminació devalua la democracia paralamentaria

Geli: “Un referèndum d'autodeterminació devaluaria la democràcia parlamentària”

Ves per on estem d'acord en una cosa. No cal un referendum per a assolir la independència. Només una majoria parlamentaria que aposti fermament per declarar unilateralment que som un estat independent. Ja va sent l'hora de tallar el cordor umbilical i començar a caminar solets pel mon.

Però la Sra. Geli i molts d'altres, tant del PSC com d'altres partits, no estan per la feina d'atendre les demandes de la societat civil. No fos cas que tinguessim massa iniciativa propia. La seva tasca és ben clara. Mantenir l'statu quo. Fer tot el possible per a que res canviï. Tant apoltronats com estan no volen pas perdre les seves qüotes de poder. Però se'ls acaba el temps.

La veritat és que la superioritat moral amb que el PSC ens vol vendre el seu model és una gran bufetada a la nostra democracia. No en va ells varen ser els impulsors d'una estratègia que ha permès la seva successió a nombrosos òrgans de govern. El més clamorós l'ajuntament de Barcelona. Des de 1979 fins a l'actual 2010 tots els alcaldes que ha tingut BCN han estat del PSC. Tres decades ni més ni menys. Però com s'ha pogut gestar aquesta situació? Doncs bé un bon dia l'alcalde Narcís Serra va ser nomenat ministre de defensa pel Sr. Felipe González. Narcís Serra va ser succeït sense haver estat escollit per a ser alcalde per Pasqual Maragall. Va gaudir de tot un any de franc per currar-se les municipals següents.

I si va funcionar una vegada perquè no intentar-ho unsa segona? Així quan el Sr. Pasqual Maragall es va cansar i se'n va anar al seu sabàtic Romà, coi com m'agradaria això de fer un sabàtic, ens va endollar el seu escollit, el carismàtic Joan Clos. Aquest va gaudir de dos anyets de franc per currar-se les següents municipals.

Coi, l'invent funciona tant bé que no ja cal que la gent decideixi qui ha de ser el proper alcalde. A mitja legislatura plego i endollo el meu dofí, amb la inercia del govern ja serà degudament elegit a les següents municipals.

L'invent era tant bo que ens ho van colar un tercer cop. Així quan els pixats dels turistes van començar a arrivar als turmells del Sr. Clos aquest va ser cridat a gestes més elevades al primer govern de ZP. Que coi deu saber un especialista en anestèsia d'industria, comerç i turisme? Els camins de la política són incomprensibles.

El final de la historia ja el coneixeu. Clos va ser succeït per l'il.luminat Jordi Hereu a mig mandat sense que els electors hi poguessim fer res. Altra cop els estràtegues del PSC s'havien sortit amb la seva. El Sr. Hereu va disposar d`un anyet per la cara per donar-se a conèxer i guanyar les següents municipals. Sembla ser que el Sr. Hereu no acabarà de ministre i que no queden més dofins a la recamara. Però mai se sap. Si ha funcionat tres cops bé ho podrien probar una vegada més.

Hi aquesta és la democràcia entesa pel PSC de la Sra Geli. Fer tot el possible per a perpetuar-se a tot els organs de poder. Impedir que la societat pugui decidir directament quins han de ser els seus representants. Si seguim deixant aquestes decisions en les seves mans mai podem evolucionar cap a una democracia més directa i propera.

Aquests Srs. del PSC, de CIU, del PSOE, del  PP porten trenta anys aplicant una anestèsia molt efectiva. És el moment de dir prou. Ja és hora de despertar-se. D'agafar les regnes del nostre futur i recuperar el dret a decidir.

Fites importants per assolir la plena sobirania-IV

28 de Juliol. El Parlament de Catalunya aboleix les curses de braus a Catalunya

Després del fracàs del debat de l'estat de la nació amb els diputats del PSC acatant la disciplina imposada per ZP. Després de la foto de rigor de'n Monti amb ZP. Després que el Sr. Blanco anunciés una retallada d'infrastuctures sense que els catalans puguem dir ni piu de si es convenient o no pel nostre desenvolupament econòmic. El més de Juliol encara ens tenia preparat un plat fort. L'abolició de les curses de braus.

Impossible abstreure's del debat de confrontació entre l'Espanya, i també la Catalunya, rancia i el sentit comú d'una societat civil sensible al sofriment. Impossible fer-ho passar com a un debat exclusivament animalista.

No obstant el 28 de Juliol de 2010 va ser un gran dia pel nostre país. Va ser un dia en que varem veure la democracia en acció i les coses es van fer bé. Cap formació política s'hauria atrevit a proposar l'eliminació de les curses de braus dins del seu programa electoral. Haurien dit que això ara no toca. Que no hi ha demanda. Però resulta que un grup de ciutadans va creure que si que tocava parlar d'això i va treballar amb esforç per a reunir prous signatures per a presentar una Inicaitiva Legislativa Popular al Parlament de Catalunya.  Ens manca cultura democràtica i la ILP ha estat un sotract agradable. Resulta que si que hi habia demanda i ha obligat als partits polítics a posicionar-se sobre un tema tabú i espinós.

Les meves felicitacions a Iniciativa i ERC per donar suport a la ILP. A CIU per donar llibertat de vot als seus membres. Hi ha coses que s'han de votar amb el cor i no dins la rigidesa de la disciplina de partit. Decebedora la posició majoritaria del PSC i la del nostre President. Doncs el Sr. Montilla és el president de tots els catalans, pro-taurins i no taurins i crec que s'hauria d'haver abstingut. Ens va sortir amb la cançoneta gastada de que prohibir és lleig. Bé que s'ha prohibit dur el burka, conduir a més de 80 km/h prop de BCN i tot un seguit de coses més. Viure en societat implica posar límits a les nostres llibertats individuals i per tant aquest argument es cau pel seu propi pes. Però el més decebedor va ser veure com la majoria de diputats del PSC s'enrocaven dins la disciplina de partit. Només uns pocs van estar a l'alçada i per una vegada van votar amb criteri propi. Van estar a l'alçada dels seus votants i de la societat. Moltes gracies a tots ells perquè per una vegada la disciplina de partit no ha engegat a dida la voluntat d'una societat civil madura.

Estic convençut que en un estat Català lliue i plenament sobirà les ILPs i altras formes de democràcia directa i participativa seràn tan habituals com anar a cercar el pa cada matí.

La creació de nous estats no para de crèixer

Hom podria pensar que les coses son inmutables i no canvien. Que els mapes sempre són iguals i les nacions ni es creen ni desapareixen. Res més lluny d'això. Des de 1990 fins al 2010. S'han creat una pila de nous estats. Val a dir que també hi ha hagut un parell de fusions. Podeu trobar la llista completa al següent link:

New Countries of the World

En total durant aquest periode de 20 anys s'han creat 33 estats nous. No està gens malament. I em fa l'efecte que laixò no pararà de crèixer en els propers anys. La llista es ben llarga. Flandes, Escocia, Groenlandia, Euskadi, Catalunya en son ferms candidats.  Totes aquestes nacions són a dia d'avui perfectament viables econòmicament i quedarien englobades dins el marc de la UE. Que potser no us agardaria veure la senyera onejant al consell de les nacions d'Estrasburg o a Bruseles?  Espanya no ens vol. Doncs diguem adéu Espanya i fem realitat el somni d'esdevenir un estat més.

Per als més escéptics us recomano la visualització del documental de M. Dolors Genovès:

Adéu Espanya

El futur està en les nostres mans.

Fites importants per assolir la plena sobirania-III

22 de Juliol. La cort internacional de justicia de l'Haia ratifica que la declaració unilateral d'independència de Kosovo no trenca cap llei internacional. La resolució recull el dret a decidir de tots els pobles.

Kosovo independence move not illegal, says UN court

Per a nosaltres els sobiranistes i independentistes és un argument més per a convencer als incrèduls que la realitat d'una nació catalana plenament sobirana i lliure no és una utopia. Aquesta ressolució és una fita històrica doncs ens obre una possibilitat, una via internacionalment legal. El nostre parlament, com a representció democràtica de la nostra societat, podria declarar la independència de Catalunya de la resta de l'estat espanyol. Només cal que la societat civil recolzi formacions polítiques que hi donguin suport. El dret ha decidir d'un poble està per sobre de la constitució espanyola i del seu tribunal inquisitori. No és una qüestió ja jurídica sinó política que només depèn de nosaltres.

I es clar a ibèria quan hi van saber van saltar d'alegria. Ràpidament es van afanyar a no reconèrixer Kosovo coma nació. Es van fondre els ploms i van saltar totes les alarmes. Que si Catalunya no és Kosovo. Que si Espanya no és Serbia. Però si no recordo malament el primer que va parlar de la balcanització d'Espanya va ser un homenet amb bigotet, fan dels puros i amant de posar els peus damunt la taula:

Aznar afirma que España está 'en riesgo de balcanización'

Per tant seguint el raonament d'aquest pal.ladí defensor de la sacrosanta unitat espanyola, Espanya és una mena d'ex-jugoslavia, Catalunya podria ser Kosovo i Euskadi una mena de Macedonia.

No ens enganyem. Els defensors de la unitat espanyola saben molt bé que la secesió de Catalunya de la resta de l'estat és un perill ben real i empraran tots els mitjans possibles per evitar-la. TC, defensor del poble, PP, PSOE/PSC, intereconomía... Per sort encara que l'exèrcit espanyol sigui el guardià d'aquesta santíssima unitat, l'estat espanyol forma part de les nacions unides i de la unió europea. Ha signat un munt de tractats internacionals que ha d'acatar, li agradin o no, i no podrà oposar-se de cap manera a que un poble pugui proclamar de forma democràtica la seva independència.

No esteu ja ben cansats de ser l'ase de tots els cops? D'haver d'acotar el cap i tragar-ho tot? No som prou grandets ja per caminar ben solets i decidir el nostre futur?

No ens enganyem més. La via constitucional és morta. Es va acabar amb un cop de porta el passat 27 de Juny. No paga la pena donar-hi més voltes. No ens cal cap exèrcit. Ja tenim les institucions. Només ens cal una majoria parlamentaria que aposti per a declarar unilaterament la indpendència de Catalunya.

Carretero: “No es pot convocar un referèndum per la independència perquè això és impossible legalment“

No ho oblideu. Les properes eleccions poden marcar el camí cap a la plena sobirania.

Que carai enten el PSC per federalisme?

Els pares de la criatura, ho sigui el PSC, ens parlen de federalisme com la solució màgica per a l’encaix de Catalunya dins la quimèrica Espanya plural. A dia d’avui encara no he comprès que coi volen dir. Mai he sentit una explicació convincent del que entenen per federalisme. Per a mi això no és més que una estratègia per a confondre el personal i desviar l’atenció del focus sobiranista. Divideix, crea confusió i venceràs.

Quants federalistes hi ha al PSC? Pocs diria jo. Quants al PSOE? Probablemet cap. Quants al PP? Ben segur que cap. I quant ha estat mai Espanya un estat federal? Però si el TC acaba de sentenciar per activa i passiva que la unitat d’Espanya és sagrada. Tot plegat fa riure.

I que carai és un estat federal? Podriem buscar un referent a europa? Bé doncs hi ha un llogarret anomenat Suïssa que resulta ser l’estat federal més antic del vell mon.

L’antiga confederació Suïssa neix al segle XIII, mentre que l’estat federal actual, la confederació helvètica, es constituiex a mitjans del segle XIX inspirada pel model federal americà. La constitució suïssa aprobada al 1848 és de fet una de les més antigues del mon occidental. En l’actualitat Suïssa està formada per 26 cantons. Però no sempre ha estat així. El cantó de Ginebra va sol.licitar el seu ingrés pels vols de 1815 mentre que el cantó de Jura és el de creació, i resalto la paraula creació, més recent. Jura és un cas ben curiós. La regió de Jura, francòfona i catòlica va quedar englobada dins el cantó de Berna, germànic i protestant pels vols de 1815. Això va crear un cert malestar que es va acabar ressolent pacíficament i democràticament el 1979. Vaja que en un estat federal un pot demanar lliurament unir-se’n, com Ginebra. O bé una regió d’un cantó es pot constituir com estat independent i demanar posteriorment la seva adhesió a la federació. Vaja igualet que aquí. Tos els cantons tenen la seva constitució, el seu parlament, govern, sistema judicial i un elevat grau d’independència. Poc m’imagino un ginebrès ficant-se en els assumptes d’un zuriquès. Malgrat ser un estat plurilingüe cal dir que als cantons germànics la llengua vehicular a les escoles és l’alemany suís. Igualment, als cantons francòfons la llengua vehicular és el francès mentre que a Ticino és l’italià. Suïssa a part de fer una gran xocolata i fenomenals formatges és l’exemple més bestia que tenim de democràcia directa. Els suïssos passen més temps votant referendums que fent fondues. Vaja que el nostre intent de consulta sobre la reforma de la diagonal, a part d’absurd, no li arriba ni a la sola de la sabata a un dels païssos més democratitzats del mon. I per acabar-ho de rematar, ni la mateixa constitució Suïssa se'n salva de ser modificada si la societat civil ho demana. Repeteixo, igualet que aquí.

M’agradaria pensar que quan alguns personatges del PSC agafen el micro i deixen anar el mot federalisme amb tant entusiasme estan pensant precisament en aquest modèlic estat federal. El  més antic i proper geogràficament a la nostra nació podria ser un clar referent. 

Malauradament pero no crec que sàpiguen ni es creguin res  del que diuen. Com ja he comentat abans mai he sentit cap líder del PSC exposar quin és el seu model d'estat federal i com encaixa aquest dins el model unitari espanyol. 

Simplement ens intenten vendre la xocolata del lloro. Una altra estratègia per a diluir les nostres aspiracions sobiranistes. Si us plau no us deixeu pendre més el pèl pel federalisme del PSC. Una gran mentida digne del prestidigitador ZP.

Fites importants per assolir la plena sobirania-II

10 de Juliol de 2010: El somni de la Catalunya imaginaria

Segons la Sra. Alicia Sanchez Camacho el 10 de Juny vaig realitzar un viatge astral a la Catalunya imaginaria. Segons aquesta senyora no es gens normal, ni representatiu que en ple més de Juliol enlloc d’anar a la platja o de rebaixes prop d’un milió de Catalans es concentressin pels carrerrs de Barcelona per manifestar que som una nació i que poc ens importa el que hagi de dir el TC sobre la qüestió. En aquest viatge al país de les PPmeravelles vaig estar completament envoltat d’estelades i en cap moment vaig experimentar que estiguessim plorant per la retalledeta de l’estatutet. Ben al contrari, la gent estava ben contenta de manifestar el que realment som, una nació amb pretencions d’esdevenir plenament sobirans.  

I es que la camisa que Espanya ens ha teixit se’ns ha fet ja massa estreta i està ja ben gastada. No oblidem que mentre aquí demanavem l'autonomia pels vols del 77, ni a la Rioja ni a Murcia sabien de que carai estavem parlant. I el final ja sabem com ha acabat tot plegat. Amb la creació d’un estat amb 17 autonomies amb l’única finalitat de dil.luir les nacions històriques d’Euskadi i Catalunya. Molt bona jugada a càrrec del PSOE amb el vist-i-plau dels nostres respresentants del PSC. I mentrestant el Sr. Montilla apel.lant a la seva socia de partit, la capitana Chacón que faci pedagogia per les espanyes. No cal. Ja sabem de quin peu calça aquesta senyora. A més a més, el camí de la pedagogia ja s’ha esgotat. A Espanya ni ens entenen ni entendran mai. Els Catalans només som una anomalia que cal extirpar i per això ja tenen un tribunal de l’inquisisió per fer-ne la feina bruta. No entenen res de res. Neguen el que som tot esperant que així el problema desapareixerà. Com ZP, negant que hi havia una crisi de cavall durant dos anys fins que ha rebut una bona patada al cul a càrrec d’Obama i Merkel. Cal que tinguem ben clar que d’ara en endavant si volem mantenir l’esperit d’aquest 10 Juliol  cal que apostem clarament per un canvi politic que permeti que això sigui possible. No podem seguir regalant els nostres vots a partits subjugats a la matriu espanyola. Només podem recolzar aquells que clarament manifestin que treballaran per a assolir la plena sobirania de la nostra nació.

I ja per acabar us deixo amb una perla de la trinca:

Que mai no falti alegria

la verisó original ja té uns quants anyets però està plenament vigent. Si ens seguim conformant amb les engrunes durant trenta anys més ho tindrem ben fotut.